Per a les dones, la necessitat i el desig de tenir-nos cura mútuament no és patològic, sinó redemptor, i és dins d’aquest coneixement que he redescobert el nostre poder real. És aquesta connexió real la que tant tem un món patriarcal. Només dins d’una estructura patriarcal, la maternitat és l’únic poder social obert a les dones. - Audre Lorde
Llistat de dones en la història de la ciència
Llibres d’interès
Un cop descarregats treure’ls marcar la casella. I un cop tots descarregats, treure aquesta to-do list i simplement deixar els enllaços al CRAI.
Calvo Iglesias, Encina. Física. Guies per a una docència universitària amb perspectiva de gènere. Castelló de la Plana: Xarxa Vives d’Universitats, 2018.
Ús no sexista de la llengua [en línia]. A: Guies ràpides del CUB. Llibre d’estil. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics.
Tong, Rosemarie P (1998) Feminist thought. Routledge
Harding, Sarah (1993) Ciencia y feminismo. Morata
Keller, Evelyn Fox (1985) Reflections on Gender and Science. Yale University Press
Barad, Karen (2007) Meeting the universe halfway. Durham
Saini, Angela. (2021). Superior. Círculo Tiza. (sobre variabilitat genètica)
Posar també altres llibres interessants sobe el tema encara que no estiguin a la bibliografia.
Articles
Evelyn Fox Keller:
‣
Maria Ong:
Comunicació científica:
Nancy Mack:
Audre Lorde:
Introducció a la teoria política feminista
Feminisme: conjunt de moviments socials diversos amb un sol denominador comú. Algunes persones pateixen opressió o discriminació per l’una raó de ser dones
Altres definicions de feminisme
“El feminisme és un moviment polític per acabar amb el sexisme, l’explotació sexual i l’opressió de les dones” - Bell Hooks, 2000
“Es una teoria que irracionaliza la visión establecida de la realidad […], para posibilitar una nueva visión, una nueva interpretación de la realidad y su resignificación” - Celia Amorós, 1997
“Un movimiento social cuya meta más radical, tanto personal como colectiva, aún está por alcanzar: un mundo que sea un lugar mejor no sólo para algunas mujeres sino para todas las mujeres, porque ese mundo sería mejor no solamente para las mujeres, sino también para los hombres” - Lyenne Segal, 1990
Al llarg de la història, podem dividir el feminisme en tres grans onades segons la lluita principal del moment:
- Primera onada (1850-1930): igualtat entre els sexes
- Segona onada (1930-1970): polítiques de la diferència i anàlisi del poder
- Tercera onada (1985-avui): el gènere en disputa
Dificultats intrínsiques per una genealogia dels feminismes:
- Teoria i praxis feministes: el feminisme neix de diversos programes de reforma social i política
- Pluralitat de moviments feministes
- Feminisme com a teoria crítica i re-significació de conceptes
Primera onada feminista
La primera onada neix aproximadament al 1850 en un context de transformacions socials degudes a la industrialització i el capitalisme (treball industrial, assalariat i productor de plusvàlua). Es poden observar dos grups diferenciats: les dones de classe baixa es comencen a incorporar massivament a les fàbriques, mentre les dones de classe alta són relegades a l’àmbit domèstic i reduïdes a símbol de l’estatus socioeconòmic dels marits. En ambdós espais es dona una infravalorització del treball femení: menys salaris en el treball a la fàbrica, i un gran menyspreu del treball domèstic (es consideren dones no productives, sinó reproductores, i moltes duien a terme una doble jornada per treballar a la fàbrica i cuidar de la família).
Moviment sufragista
Aquesta primera jornada destaca per la lluita del moviment sufragista (el dret de les dones a poder votar):
- Sufragisme americà (1850-1930): 300 persones van assistir a la primera convenció sobre els drets de les dones. En aquesta convenció s’escriu el Manifest de Seneca Falls (1848), text que parla de la reivindicació del dret a vot, dret a l’educació, fa una crítica al matrimoni i en reclama el dret al divorci, i una crítica per la desigualtat de drets econòmics com a temes principals. En destaquem: Lucrecia Mott, Elizabeth Cady-Stanton i Susan B. Anthony. Aconseguit el 1920.
- Sufragisme britànic: per altra banda, el desenvolupament de la lluita pel sufragi femení a Anglaterra es va desenvolupar en dues corrents, les sufragistes moderades i les radicals. Aconseguit el 1918.
- Sufragistes moderades: volien aconseguir el sufragi femení seguint en tot moment una estratègia d’ordre i legalitat. Harriet Taylor Hill, juntament amb el seu marit, presenten al 1866 una petició del vot femení al Parlament. En destaquem H.T.Hill i Millicent Garret Fawcett.
- Sufragistes radicals: descrites pel terme Suffragettes, eren el grup de dones liderades per Emeline Pankhurst, que s’inclinaven cap a manifestacions, protestes i vagues per tal de reclamar aquest dret.
- Sufragisme espanyol: 1-O de 1931 s’aprova que “Los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de 23 años, tendrán los mismos derechos electorales”. En destaquem Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken.
Característiques del sufragi femení:
Majoritàriament, tirat endavant per les dones de classe mitjana.
Generalment pacífic, democràtic i diplomàtic.
No considerat un fi en si mateix sinó un mitjà per produir canvis a la vida de les dones (socials, legals).
Moviment no ven rebut per partits d’esquerres ni dins del moviment abolicionista.
Les dones feministes i sufragistes van orientar les seves aspiracions cap a un ideal de ciutadania més just i equitatiu. Tot i així, no implicava que calgués equiparar els papers i les obligacions dels sexes.
En molts casos, les sufragistes no van renunciar al paper domèstic, ni als valors que estaven associats a les activitats educatives, maternals i de cura tradicionals de les dones.
El discurs fonamental en l’oposició al sufragi era la fal·làcia de la complementarietat.
Segona onada feminista
La segona onada feminista neix en un context històric on s’ha finalitzat la II Guerra Mundial (1945). Al ser un context bèl·lic, els homes van haver d’exercir com a soldats mentre les dones ja no només es van encarregar de les tasques domèstiques, sinó que van haver d’assumir també les tasques econòmiques de la llar i moltes van participar de la guerra (com a infermeres, secretàries…). Així doncs, es dona un moment on els soldats han retornat a casa i les dones han crescut pel que fa a l’experiència laboral i formació.
Durant la segona onada feminista veiem com creix en forma de ventall, és a dir, comença a separar-se dins del mateix per ideologies i maneres de fer.
Feminisme de la igualtat (liberal):
Entén que la subordinació de la dona es deu a constriccions legals i tradicions que impedeixen la seva entrada al lloc públic. La societat infravalora a la dona i per això l’exclou. El seu objectiu és aconseguir reformes de tipus legal per aconseguir la igualtat. És un moviment que s’hereda del sufragista. Són criticades per ser còmplices de la distribució de rols (demanaven el dret a vot, però seguien sense regular les dues esferes. Després del dret a vot, la desigualtat va continuar). La igualtat formal no equival a la igualtat real.
En destaquem a Betty Friedman.
Feminisme marxista:
Enfoca la problemàtica de gènere dins de l’anticapitalisme, ja que aquest necessita el paper reproductor de la dona per la procreació de mà d’obra. Planteja el gènere com a estructura (mitjà) d’opressió social, i critica el desigual repartiment de recursos segons el gènere. Es considera que el capitalisme i el patriarcat son sistemes mútuament dependents (un no pot existir sense l’altre), de manera que la classe social i el gènere actuen de forma similar en la seva opressió. S’unifica patriarcat i capitalisme, considerant que l’origen del patriarcat és la divisió social del treball (divisió sexual del treball). Les dones, tot i tenir accés a l’ocupació, segueixen cobrant menys, treballant més hores (doble jornada), i tenen més dificultats per accedir a altres feines i ascendir dins la seva.
En destaquem Clara Zetkin i Alexandra Kollontai.
Feminisme radical:
Apareix dins la segona onada, a EEUUi França. S’acosta molt al feminisme marxista. Creuen la sexualitat com l’eina més important de l’opressió de la dona i la seva subordinació. És a dir, la dona està oprimida pel sol fet de ser dona, i el patriarcat és una forma de dominació sexual, s’assenta sobre la violència sexual (plantejament d’una “classe sexual”). Pretén desafiar la divisió sexual del treball, així com la heterosexualitat obligatòria (inicis del moviment LGBT+). Treu a la llum la problemàtica del treball no remunerat de les dones, i reivindica els drets reproductius visivilitzant la violència de gènere i la creació de lleis que protegissin la dona.
En destquem Soulamith Firestone i Kate Millet.
Dones destacables:
Simone de Beauvoir: escriptora de El segon sexe (1949). Fa contribucions molt importants al debat de la conceptualització sexe-gènere (que serà el més present a la tercera onada). Planteja la reproducció com a la font de l’opressió masculina i com la maternitat és una trampa per les dones.
La mujer no nace, se hace. - Simone de Beauvoir
Betty Friedan: escriptora de La mística de la feminidad (1963). Destacable dins del feminisme liberal. Creu que la situació de les dones és a causa de l’absència de lleis. Fundadora de NOW (Moviment d’Organització Nacional), i aconsegueix les primeres reformes educatives i sobre el divorci, avortament…
Soulamith Firestone: destacable dins del feminisme radical. Planteja que l’origen de l’opressió de la dona és la seva fertilitat. La solució no pot venir de reformes legals, sinó a partir de la lluita contra “les estructures opressives de poder erigides pels homes, i tal com els obrers prenen el control dels mitjans de producció, les dones han de prendre el control dels mitjans reproductius, alliberant-se del seu destí biològic”
Kate Miller: destacable dins del feminisme radical. En contraposició amb S.Firestone, ella creu que l’origen de l’opressió és el patriarcat (sistema que no pot ser modificat, només destruït), en lloc de la seva fertilitat. No només hem de destruïr les estructures legals opressives, sinó les institucions socials i culturals (família, església, costums…).
Clara Zetkin: promotora de la Conferència Internacional de Dones (1907), dins del moviment del feminisme marxista.
Alexandra Kollontai: destacable dins del feminisme marxista, planteja una reforma del concepte home i dona, per arribar a un “home i dona nous”. Per fer-ho: amor lliure, igual salari, legalització de l’avortament, socialització del treball domèstic i de la cura dels fills.
Tercera onada feminista
Es considera l’inici de la tercera onada (des de finals del s.XX fins ara) quan es comença a qüestionar el gènere (sistema sexe-gènere) i s’agafa una perspectiva interseccional al debat. El ventall s’amplia i apareixen més moviments a banda dels tres que hem vist a la segona onada: feminisme socialista, feminismes de la diferència, feminismes negres, ecofeminisme, transfeminisme, ciberfeminisme.
Sistema sexe-gènere
Sexe: es considera que és aquell conjunt de característiques biològiques dels nostres cossos que ens permeten identificar-nos com a mascles o femelles.
Gènere: categoria d’anàlisi social i cultural que estableix la identitat de les persones i la posició/relació entre elles i el món. Ha anat enriquint-se gràcies a debats i aportacions de molts àmbits. S’ha utilitzat per referir-se a la idea, expectativa i norma social / cultural de com és, com ha de ser, i com no ha de ser una dona o un home. No només és una variable que actua de forma individual, sinó que configura l'estructura del món físic i simbòlic i les relacions de poder que es donen. Per tant, és una categoria d'anàlisi social i cultural que ha anat evolucionant.
Identitat de gènere: què creiem nosaltres mateixos que som, com ens sentim, des del binarisme home/dona, passant per identitats queers.
Expressió de gènere: es tracta de la manera com una persona expressa (que no viu) el seu gènere.
Orientació sexual: de quina manera una persona viu el desig/afectivitat, que no només l’activitat sexual.
SEXE | Femella | Mascle |
GÈNERE | Dona | Home |
EXPRESSIÓ DE GÈNERE | Femenina | Masculina |
DESIG | Heterosexual | Heterosexual |
Pel que fa al sistema sexe-gènere, l’entenem com aquell que relaciona el sexe biològic amb la categoria de gènere que s’associa directament. El que és masculí i femení es construeix de forma binària seguint principis d’oposició i complementarietat. Aquesta contraposició té un marcat caràcter jeràrquic. La posició principal en valoració i domini social és ocupada per les característiques que distingeixen el gènere masculí. En l'associar-se la categoria femenina al sexe dona i masculina al sexe home, la jerarquia s'estableix socialment entre dones i homes donant lloc a
relacions de poder i subordinació entre els gèneres. Aquesta divisió es naturalitza, percep i teoritza com si s'expliqués per causes biològiques i psicològiques essencials.
Estudis al respecte:
- Fausto-sterling (2000): exposa que com més ens enfoquem a buscar una base “física” pel sexe, més clar resulta que no es tracta d’una categoria purament orgànica i que és un intent de neutralitzar comportaments socials.
- Ah-king i Nylin (2010): exploren l’espectre de sexe en animals no humans.
- Joel i Fine (2022): planteja la categoria de sexe com a sistema biològic i el distingeix del sexe fenotípic.
- Hobbs (2017): (afegir imatge de l’espctre del sexe de Hobbs)
Socialització del gènere:
És un procés a través del qual els individus d'una societat o cultura aprenen i fan seu un repertori de normes, valors i formes de percebre i interpretar la realitat. Tots aquests elements doten les persones de les capacitats necessàries per interactuar socialment de manera adequada. A través d'aquesta es transmet i s'assimila allò que se suposa que és propi de cada sexe. Els contextos de socialització són espais on s'aprenen i es construeixen els valors socials i les actituds i comportaments socialment acceptats.
Agents de socialització:
Família: models de referència, expectatives, infància.
Grup d'iguals: assaig i experimentació de patrons pròpis dels altres, adolescència.
Mitjans de comunicació: forma d'aproximar-nos al mon, reproducció de referente esteoripats, agenda setting.
Sistema educatiu: paper clau en reproducció / subversió de la socialització de gènere, formació del cos docent.
Des de la psicologia, s'ha tractat tot el que surt d'aquesta norma com a malaltia. A l'estat espanyol és obligatori assignar un sexe biològic en el transcurs de 72h. S'assigna una heteronormativitat i binarietat, i la resta forma part de les patologies.
ㅤ | ㅤ | ㅤ | Més enllà |
SEXE | Femella | Mascle | Intersexual |
GÈNERE | Dona | Home | Transexual |
EXPRESSIÓ DE GÈNERE | Femenina | Masculina | Transgènere |
DESIG | Heterosexual | Heterosexual | homosexual, bisexual, asexual |
La perspectiva interseccional
La interseccionalitat és una eina analítica per estudiar, entendre i respondre a les maneres en què el gènere es creua amb altres identitats i com aquestes cruïlles contribueixen a experiències úniques d'opressió i privilegi. Es tracta, doncs, d'una metodologia indispensable per al treball en els camps del desenvolupament i els drets humans.
Comença amb la premisa que la gent viu identitats múltiples, formades per diverses capes, que deriven de les relacions socials, la història i l'operació de les estructures del poder. L'anàlisi interseccional té com a objectiu revelar les identitats variades, exposar els diferents tipus de discriminació i desavantatge que es donen a conseqüència de la combinació d'identitats.
La perspectiva de gènere, feminista i interseccional l'entenem com a l'eina que ens permet identificar els efectes i impactes de les opressions de gènere sense homogeneïtzar les experiències de dones (cis o trans) i d'altres subjectes i col·lectius minoritzats.
“Quan hi ha dues causes de discriminació, aquestes no poden ser reduïdes clarament a components diferents” - Universitat de Hawaii, 1994
L'intent de dividir la identitat d'una persona en la intersecció de raça i gènere, sovint distorsiona o ignora la naturalesa particular de les seves experiències.
“S'ha de considerar en quina mesura el racisme amplifica el sexisme i en quina mesura l'homofòbia amplifica el racisme”- Matsuda, 1991
Pel que fa als nous moviments d'aquesta onada veiem:
Feminisme postmodern
Aquest rebutja l'universalisme racionalista i l'essencialisme. Reivindica la deconstrucció del subjecte. Aquest subjecte es defineix i construeix a l'exercici politíc. Planteja el sexe i el gènere com una invenció, el propi cos és una ficció i les identitats estan fabricades culturalment igual que l'absència de categories homogènies, i el reconeixement de les multiplicitats. Lluita contra tota mena de discriminació d'acord amb una anàlisi feminista.
Feminisme lèsbic
En parlarem amb la teoria queer. És un moviment molt important que qüestiona fins a quin punt pots arribar a ser lliure, si continues sotmes a l'home sexualment (és a dir, només ser lesbiana ens fa arribar a ser lliures del tot).
Escriptores i filòsofes: Adrienne Rich i Monique Witting
Feminismes negres
Neixen en un context esclavista. Es considera un moviment de caràcter contra-hegemònic. El que ara anomenem com a la “teoria de la interseccionalitat” és la base d'aquest feminisme. Predomina el relat oral com a eina de resistència sense el suport d'una obra escrita. Les dones volen de-construir la categoria de dona des de la qual són negades, reivindicant la seva pròpia identitat i un desig per re-significar el terme dona. El principal espai del discurs ocult d’aquest feminisme va ser el de les cantants de blues, que van representar-ne la cultura popular i es van enfrontar a les imatges estereotipades creades pel discurs hegemònic. Per a aquest tipus de feminisme és bàsic l’aliança amb qualsevol altre moviment que lluiti per aconseguir la justícia social.
Feminisme de la diferència
El feminisme de la diferència és una corrent feminista que posa èmfasi en les diferències entre dones i homes, però les valora positivament, defensant que aquestes diferències no han de ser motiu de discriminació sinó de reconeixement i valoració pròpia. Neix de la crítica al feminisme de la igualtat (assimila les dones als homes). Reivindica la diferència i reclama el reconeixement de la mateixa. Passa d’una concepció constructivista del gènere a una concepció essencialista.
Alguns dels seus punts claus són: valoració de la feminitat. Identitat femenina. La maternitat com a poder. Rebuig de la igualtat com a assimilació.
Luce Irigaray: “Els òrgans genitals d’homes i dones defineixen la seva psicologia.”
Ecofeminisme
Existeixen relacions molt fortes entre el sistema de dominació masculina i l’explotació de les dones i del medi ambient. Neix de la creença en els anys 60 d’un nou model de societat on es tingui en compte el saber fer de les dones (implica la construcció d’una societat democràtica, ecològica, amb una mirada local, no jeràrquica, no militaritzada i que faci un ús responsable de les noves tecnologies).
Connexió i respecte a la mare-terra: reprèn la relació positiva que s’estableix en el binomi de dona-natura i la vessant negativa d’home-cultura. No nega que els homes puguin desenvolupar aquesta connexió.
Podem parlar d'ecofeminisme socialista o ecofeminista espiritual:
- Ecofeminisme materialista o socialista: Per a la major part de les ecofeministes idealistes, el capitalisme no es pot separar de la dominació i opressió que perpetua i ha de ser reemplaçat – ja sigui per una forma de socialisme o per alguna versió de democràcia de base desentralitzada amb economies de petita escala, o algun altre tipus d’organització democràtica (Herrero, 2022).
- Ecofeminisme culturalista o espiritual: el domini cultural de les qualitats tradicionalment associades als "homes" sobre les qualitats associades a les "dones" es considera fonamental per a la destrucció ecològica (Herrero, 2022).
Transfeminisme
Pretén trencar la perspectiva binària que impera quant a la construcció del gènere. Té les seves arrels en la idea que hi ha múltiples formes de sexisme que sovint interseccionen entre si, connectant a més amb altres tipus d'opressió. Es plantegen no només nous subjectes i discursos, sinó altres marcs d'acció política. Les seves reivindicacions es dirigeixen a tota l'organització social que es deriva d'aquesta diferenciació entre el gènere masculí i femení per intentar crear una societat en la qual els éssers humans siguin considerats literalment iguals.
Ciberfeminisme
Formulat per Donna Haraway.
Rebutja l'essencialisme i planteja la tecnologia com a eina de subversió. El cíborg forma una metàfora d'hibridació.
Quarta onada feminista? Alguns dels debats posats sobre la taula ara mateix, podrien en un futur, fer determinar aquesta “era” com una nova onada feminista, pel seu caràcter trencador i disruptiu.
Alguns dels debats actuals: la prostitució, la metàfora de l'onada, decolonització, feminisme neoliberal, subjecte polític feminista i aliança amb altres lluites, l'explotació del cos de les dones, i el consentiment.
Teoria Queer
Estructuralisme i postestructuralisme
Estructuralisme: teoria general de la cultura. Metodologia que implica que els elements de la cultura humana s'han d'entendre a través de la seva relació amb un sistema més ampli. Treballen per descobrir les estructures que subjauen a totes les coses que els humans fan, pensen, perceben i senten. Es desenvolupa a Europa a principis del s.XX.
Pensadors estructuralistes destacats: Lévi-Strauss, R.Jakobson, Jacques Lacan.
Pensadors postestructuralistes destacats (crítics): Foucault, Jacques Derrida, Louis Althusser, R.Barthes.
En defensa de l'estructuralisme
- Argumenten que un domini específic de la cultura es pot entendre mitjançant una estructura modelada a partir del llenguatge i diferent tant de les organitzacions de la realitat com de les de les idees, o de la imaginació: el "tercer ordre".
- Teoria psicoanalítica: l'ordre estructural d’allò Simbòlic" es distingeix tant de "el Real" com de "l'Imaginari";
- Teoria marxista: l'ordre estructural del mode de producció capitalista és diferent tant dels agents reals i reals implicats en les seves relacions com de les formes ideològiques en què s'entenen aquestes relacions.
Fernindand de Saussure
Pare dels orígens de l'estructuralisme. Proposa tres conceptes molt relacionats:
- Defensa una distinció entre langue (abstracció idealitzada del llenguatge) i parole (llengua tal com s'utilitza a la vida quotidiana).
- Argumenta que un signe es compon d'un significat (concepte o idea abstracta) i un significant (la imatge sonora/visual percebuda).
- Com que diferents llenguatges tenen paraules diferents per referir-se als mateixos objectes o conceptes, no hi ha cap raó intrínseca perquè s'utilitzi un significant específic per expressar un concepte o idea determinats. És arbitrària. Els signes obtenen el significat de les seves relacions i contrastos amb altres signes. “En el llenguatge només hi ha diferències' sense termes positius' “.
Lévi-Strauss
Escriu “Estructures elementals de Parentesc “ (1949).
En aquest volum es planteja el rebuig de l'estructuralisme cap al concepte de llibertat i elecció humana, centrant-se en canvi n la manera com l'experiència i el comportament humans estan determinats per diverses estructures.
Examina els sistemes de parentiu des d'un punt de vista estructural i va demostrar com aparentment diferents organitzacions socials eren diferents permutacions d'unes poques estructures bàsiques de parentiu.
ESTRUCTURALISME | POSTESTRUCTURALISME |
- Estudia les estructures subjacents en productes culturals (com ara textos) i utilitza conceptes analítics de la lingüística, la psicologia, l'antropologia i altres camps per interpretar aquestes estructures. | Rebutja la noció estructuralista que la paraula dominant en una parella depèn de la seva contrapart subordinada |
- Planteja el concepte d'oposició binària, en què els parells de paraules (conceptes) oposades però relacionades sovint s'utilitzen sovint en una jerarquia. per exemple: Il·lustració/Romàntic, femení/masculí, parla/escriptura, racional/emocional, significat/significant, simbòlic/imaginari i est/oest. | Argumenta que és impossible fundar el coneixement en l'experiència pura (fenomenologia) o en estructures sistemàtiques (estructuralisme), perquè la història i la cultura en realitat condicionen l'estudi de les estructures subjacents, i aquestes estan subjectes a biaixos i interpretacions errònies. |
ㅤ | Per entendre un objecte (un text, per exemple), cal estudiar tant l'objecte en si com els sistemes de coneixement que van produir l'objecte. |
Elements de Semiologia (1967), Barthes. Avança el concepte de metallenguatge, una manera sistematitzada de parlar de conceptes com el significat i la gramàtica més enllà de les limitacions d'un llenguatge tradicional (de primer ordre). En un metallenguatge, els símbols substitueixen paraules i frases. En la mesura que es requereix un metallenguatge per a una explicació del llenguatge de primer ordre, pot ser que se'n requereixi un altre, de manera que els metallenguatges poden substituir els llenguatges de primer ordre. Barthes exposa com aquest sistema estructuralista és regressiu; els ordres del llenguatge depenen d'un metallenguatge pel qual s'explica, i per tant la deconstrucció mateixa corre el perill de convertir-se en un metallenguatge, exposant així totes les llengües i el discurs a l'escrutini.
Foucault . Anàlisi del poder.
Analitza el poder qüestionant l'assumpció comuna que el poder és una força repressiva, essencialment negativa que opera exclusivament a través dels mecanismes de la llei, el tabú i la censura.
Aquesta concepció «juridico-discursiva» del poder té el seu origen en les pràctiques de poder característiques de les societats premodernes. (Foucault 1978: 82).
El poder estava centralitzat i coordinat per una autoritat sobirana que exercia un control absolut sobre la població mitjançant l'amenaça o la manifestació oberta de violència.
A mesura que el creixement i la cura de les poblacions esdevenien cada cop més les principals preocupacions de l'estat, van sorgir nous mecanismes de poder centrats en l'administració i gestió de la «vida».
Aquesta nova forma de "bipoder" es va unir al voltant de dos pols. Un dels pols s'ocupa del govern eficient del conjunt de la població i se centra en la gestió dels processos vitals del cos social. Implica la regulació de fenòmens com ara el naixement, la mort, la malaltia, la salut, les relacions sexuals, etc.
L'altre pol, anomenat "poder disciplinari", apunta al cos humà com a objecte que cal manipular i entrenar. Foucault estudia les pràctiques de disciplina i entrenament associades al poder disciplinari. Es van cultivar primer en entorns institucionals aïllats com presons, establiments militars, hospitals, fàbriques i escoles, però que gradualment es van aplicar de manera més àmplia com a tècniques de regulació i control social.
La característica clau de la potestat disciplinària és que s'exerceix directament sobre el cos. L'objectiu d'aquestes pràctiques és optimitzar simultàniament les capacitats, habilitats i productivitat del cos i fomentar-ne la utilitat i la docilitat.
Foucault presenta el poder disciplinari com a productiu també de certs tipus de subjectes. Descriu com la vigilància perpètua és interioritzada pels individus per produir el tipus d'autoconsciència que defineix el subjecte modern. La transició a la modernitat comporta la substitució de la llei per la norma com a instrument principal de control social.
“La història de la sexualitat”: al s.XVIII i XIX, el sexe i la sexualitat es van convertir en qüestions polítiques crucials en una societat preocupada per gestionar i dirigir la vida dels individus i de les poblacions. Tendien a entendre el sexe com una pulsió biològica i psíquica instintiva amb profunds vincles amb la identitat i, per tant, amb efectes potencialment de gran abast sobre el comportament sexual i social dels individus. La idea que la pulsió sexual podria funcionar d'una manera normal i saludable o podria ser deformada i pervertida en formes patològiques va conduir a un projecte de classificació de la conducta al llarg d'una escala de normalització i patologització de l'instint sexual.
Tot i que Foucault fa poques referències a les dones o a la qüestió del gènere en els seus escrits, el seu tractament de les relacions entre el poder, el cos i la sexualitat ha estimulat un ampli interès feminista. La idea de Foucault que el cos i la sexualitat són construccions culturals més que fenòmens naturals ha fet una contribució significativa a la crítica feminista de l'essencialisme. Han trobat il·luminadora l'anàlisi de Foucault de les relacions entre el poder i el cos, també han cridat l'atenció sobre les seves limitacions. Des de la perspectiva d'una política feminista que pretén promoure l'autonomia de les dones, la tendència d'una explicació foucaultiana del poder a reduir els agents socials a cossos dòcils sembla certament problemàtica.
Lesbofeminisme
Monique Witting:
Basa la seva teoria en entendre l'heterosexualitat com un règic polític que es basa en la submissió i l'apropiació de les dones i el seu treball, no com una institució o una pràctica sexual.
- Disponibilitat sexual per als homes, dins d'un ordre: l'ordre resulta important ja que divideix a les “bones dones” de les “putes”, segons hi hagi una falta o excés de disponibilitat.
- Importància de l'atractiu sexual.
- Disponibilitat per als treballs de cura.
Doble aspecte de l'opressió de les dones: l'apropiació privada per un individu (marit, pare, germà), i l'apropiació col·lectiva de tot un grup per la classe dels homes.
Sexuació: Si no estàs casada, hauràs d'estar disponible per cuidar els malalts, els ancians, els febles, [aquells a qui cal educar], amb independència que pertanyin o no a la teva família.
Les dones poden intentar renegociar diàriament el contracte social o intentar convertir-se en fugitives de la seva classe (lesbianes).
La ideologia heterosexual crea les categories de sexe. Els sexes doncs, no existeixen sinó que “només hi ha un sexe oprimit i l'altre l'opressor. És la opressió que crea el sexe, no al revés”.
Les lesbianes, escapades del règim heterosexual, no són dones.
Adrienne Rich: a diferència de Witting, sosté que l'heterosexualitat no és natural ni instintiva, sinó una institució culturalment imposada que subordina les dones. Per això, insta les feministes heterosexuals a analitzar l'heterosexualitat com una estructura política que desautoritza les dones i a transformar-la. La crítica de Rich és semblant a la de Wittig, però difereix en què Rich diferencia entre el lesbianisme com a opció eròtica i com a solidaritat conscient amb les dones. Rich permet que les dones adoptin una "perspectiva lesbiana" sense necessitat de relacions homosexuals, mentre que Wittig defensa que per a una veritable transformació social cal trencar l'heterosexualitat i eliminar la categoria de "dona".
Què diu la teoria queer?
“Teoria queer”: apareix l'ús informal del terme a la dècada de 1990 per Gloria Anzaldúa, influenciats pel treball de Foucault. S'organitza la primera conferència l'any 1990, i a principis de la dècada el terme comença a legitimar-se en l'àmbit acadèmic. Celebra necessàriament la transgressió en forma de diferència visible de les normes.
M.Warner: el queerness es defineix com a crítica a l'heteronormativitat (idees, narracions i discursos que suggereixen que l'heterosexualitat és el mode d'orientació per defecte, perfecte).
“Sex in Public” (L.Berlant i M.Warner): parla de la necessitat de pensar en la sexualitat com a camp de poder, mode històric de personalitat i com a lloc d'un objectiu utòpic, sovint crític. La paraula queer es defineix en relació a una sèrie de pràctiques, comportaments i qüestions que només tenen significat en el seu contrast compartit amb les categories que se suposa que son normals.
Aquesta definició de queerness no té un punt de referència fix. Butler el descriu com “un lloc de contestació col·lectiva”. Queer mai hauria de ser “completament propietat, sinó sempre i només redistribuït, retorçat, queeritzat des d'un ús anterior i en la direcció de propòsits polítics urgents i en expansió”.
La flexibilitat permet el reajustament constant de la teoria per adaptar-se a les experiències de les persones que s'enfronten a la marginació i la discriminació per la seva sexualitat/gènere. Sovint anomenada una “crítica sense subjecte”, corre el risc d'abstraure les formes culturals de la seva estructura social, organització política i context històric, reduint la teoria a ser un idealisme textual.
Reflexions sobre gènere i sexualitat
Judith Butler:
- El gènere no ha de ser considerat una identiat estable, sinó una identitat feblement dormada en el temps. És un efecte que es crea a través de l'especialització del cos. Ha d'entendre's com una forma mundana en què els diferents tipus de gestos, moviments i estils corporals creen la il·lusió d'un “jo” amb gènere constant.
- Trenca amb la idea de substància, relegant-la a una identitat construïda. Atén a unes normes de gènere que són impossibles de personificar. El “jo” està organitzat per actes reiterats que desitgen apropar-se a l'ideal d'una base substancial d'identitat.
- Els atributs de gènere no són expressius sinó performatius.
- La demanda d'una identitat de gènere vertadera és una ficció reguladora, els conceptes d'un sexe essencial i una masculinitat/feminitat vertadera també formen part de l'estratègia que amaga el caràcter performatiu del gènere.
- Gènere performatiu = posseeix una determinada expressió i manifestació, que la l'aparença del gènere sovint es confon amb un signe de la seva veritat interna o inherent.
- El gènere queda condicionat per normes obligatòries que el fan definir-se en algun sentit. La reproducció del gènere consisteix en una negociació de poder.
- Les normes de gènere és una instància de poder, reflexa relacions més àmplies de poder i una forma a través de la qual el poder opera. Defineixen com podem aparèixer a l'espai públic, la diferència entre allò públic/privat, com s'instrumentalitza al servei de les polítiques sexuals.
- La performativitat no es fa voluntàriament, les normes obren camí en la nostra pròpia acció. Estem lligades per normes encara que lluitem contra elles.
- Reconeix que el subjecte no és lliure de crear-se a si mateix a voluntat. Ha d'intentar deixar en evidència els significats en termes com “dona”, que exclouen la multiplicitat productiva del gènere.
- Crítiques a Butler: no té un programa transformador, és d'un pessimisme que pot resultar paralitzant. Obre la porta a oblidar els problemes específics de les dones. Ho redueix tot a un anàlisi discursiu sense tenir en compte la materialitat de les vides.
Paul B. Preciado:
Manifest contrasexual: La contrasexualitat, no busca crear una "nova naturalesa" sinó trencar amb la idea de la Natura com a ordre que justifica la subordinació dels cossos. En primer lloc, la contrasexualitat fa una crítica a la divisió de gènere i sexe, una construcció social basada en normes heteronormatives que es perceben com a veritats biològiques. En segon lloc, proposa un "contracte contrasexual" que substitueix aquesta construcció social, on els cossos es reconeixen a si mateixos i als altres com a "cossos parlants" en lloc d'homes o dones. Això els permet accedir a totes les pràctiques i posicions significants, rebutjant identitats sexuals tancades i els avantatges associats a la naturalització de diferències socials i econòmiques. Aquesta societat, anomenada contrasexual, té com a objectius desconstruir el sistema de gènere i afirmar l’equivalència de tots els cossos parlants en la recerca conjunta de plaer i coneixement.
El pas del règim disciplinari al règim farmacopornogràfic suposa una evolució del control dels cossos des d'un poder negatiu cap a un poder positiu. El control passa a ser intern: els cossos es modifiquen des de dins per crear subjectivitats i desitjos. En aquest nou règim, el cos no és només controlat externament sinó que es transforma en la seva estructura interna, amb la indústria farmacèutica i audiovisual com a agents clau.
El biocapitalisme farmacopornogràfic s’articula en el consum de productes farmacològics i audiovisuals que modifiquen psicològicament i materialment els individus, configurant noves formes de desig, sexualitat i cos. Així, la pornografia no només cerca excitar, sinó que configura subjectivitats desitjants dins d'un cicle de consum perpetu. Aquestes indústries, especialment mitjançant contraceptius, creen un “tecnogènere”: una realitat material del gènere generada a través de tecnologies quirúrgiques, farmacològiques i visuals que regulen la construcció dels sexes.
Però qui consumeix i qui és consumit, qui pateix més violències i qui no, parteix de línies divisòries clares entre homes i dones, entre occident i el sud global, entre heteros i queers. [O ets un home blanc hetero o ets una categoria de porno].
Sarah Ahmed: “Living a Feminist Life”. Reflexiona sobre la pèrdua de temps i energia en encaixar, pertanyent a un grup minoritari. Parla de la prescripció de rols de gènere fent una crida a la felicitat com a valor. Intenta trobar una solució en el feminisme mentre parla sobre ser vista com el problema plantejant el problema.
“Fer-te vulnerable al sistema creient que ets especial perquè les altres dones no tenen grans aspiracions intel·lectuals; buscant l'aprovació masculina.”
Master Suppression Techniques
Marc articulat el 1945 per Ingjald Nissen, per estudiar el comportament de psicòpates, el poder com a mecanisme de compensació i el comportament dels líders totalitaris. Són maneres de suprimir i humiliar indirectament als oponents.
MST: estratègies de manipulació social per les quals un grup dominant manté aquesta posició en una jerarquia.
Posició de poder i tècniques de dominació:
El poder és la capacitat, qualitat o l'estat de poder aconseguir que una altra persona faci alguna cosa que vulguem, o la possibilitat de fer que les coses passin de la manera que volguem per mitjans físics, legals o mentals. És una part estructural de les nostres economies i sistemes d'organització política i social. La política institucional en particular està orientada a mantenir i augmentar el poder.
En un context de la teoria de les MST, es pensa que reconèixer-les porta a neutralitzar-les. Aquestes són mètodes que sovint utilitzen els homes per fer que les dones es mostrin passives, sotmeses i reprimides.
S'utilitzen sempre que hi hagi poder i influència (política, vida organitzativa, treball, escola, i els cercles privats).
És important aprendre a exposar-les i no repetir-les.
Aquestes són: invisibilitzar, ridiculitzar, retenir informació, la doble penalització, i la culpabilització.
Invisibilitzar:
L’Elisabeth està asseguda en una reunió al govern local. És la seva primera reunió i ha de parlar per primera vegada. El seu cor bat fort i les seves mans estan suades. “Per què estic tan nerviosa? Tots els altres semblen gairebé tranquils i relaxats.”
L’orador que va abans de l’Elisabeth comença a parlar. És fàcil veure que està acostumat a aquest paper. Pica amb la mà a la taula per fer èmfasi, parla en veu alta, i segueix i segueix. No hi ha cap dubte: aquí hi ha algú que sap de què parla i ningú no s'atreveix a contradir-lo.
És el torn d'Elisabeth. Ella ràpidament presenta el que volia dir. No triga gaire. Sembla que el seu discurs sona tan sols com un petit pensament. Però es fa. Espera una resposta. Res no ve. La reunió segueix, com si no hagués dit res. L’Elisabeth se sent terriblement malament. “He dit alguna cosa inapropiada o estúpida?", reflexiona. "Mai no hauria hagut d'obrir la boca".
Fer invisible: les dones són oblidades o ignorades. Roba a les dones de la seva identitat i els recorda que són inferiors, insignificants i sense influència. Una persona tria tractar unindividu o un grup com si la persona/grup no estiguéssin allà.
Es manifesta verbalment, amb el llenguatge corporal, omissions, desviar l'atenció, no ser escoltades…
Ridiculitzar:
La Glòria acaba de tornar d'un cap de setmana en una conferència d'igualtat de drets que li ha donat molta informació.
Ara espera amb interès dir als altres el que acaba d'aprendre. ”Va ser una bona conferència?”, Pregunta el Tomàs mentre entra a través de la porta. ”Sí va valer la pena”, respon Glòria. ”Hi havia unes 150 dones ...” No arriba més enllà.
“Quin galliner!” Algú crida. Els altres s'uneixen ràpidament, rient i fent sorolls com de gallines. La Glòria intenta, una vegada i una altra, de parlar sobre la conferència, però cada vegada la tallen amb una altra broma. Finalment, crida: “Això és intolerable”. “Oh, només estàvem fent broma”, responen els homes. ”Sí, però així és com reaccioneu sempre que vinc d'una conferència”, diu la Glòria enutjada. “No saps encaixar una broma", diuen... La Glòria se’n va.
Quan els esforços d'una dona són menyspreats amb bromes, especialment quan es presenten les dones com a emocionals i sexualitzades, fredes i manipuladores o histèriques i boges. Cap d'aquests termes s'apliquen de manera instintiva als esforços dels homes. Passa quan els homes indiquen, de manera indirecta, que les dones són ridícules, incompetents i inútil, excepte en el sexe i les tasques domèstiques tradicionals.
La ridiculització és una tècnica molt eficaç de dominació. Qualsevol que utilitzi la tècnica té el riure de part seva, mentre que l'altra passa com a avorrida o molta vergonya. Aquests sentiments creen inseguretat, que fa que les dones es mostrin planes i passives.
Retenir informació:
Després de la reunió: “Sortim i prenem una cervesa”, suggereix el Lluís.
Els altres homes s'uneixen.
La Sofia sospira; el que més vol és anar a casa. No li agrada anar de bars després de cada reunió. Però si no hi va, sap exactament què passarà: a la propera reunió, els nois arribaran amb les decisions preses, i no tindrà res a dir.
No es tracta només de prendre alguna cosa. També intercanvien informació i decideixen les coses per endavant.
Així que la Sofia hi va. Però, per què sempre ha de ser en els seus termes?
Els homes sovint comparteixen informació entre ells de manera informal i oberta, mentre que les dones reben aquesta informació de forma filtrada i limitada (ja sigui per no poder accedir als espais de socialització o perquè no hi són convidades). Aquesta dinàmica deixa les dones fora dels circuits informatius, fent que es puguin sentir aïllades i insegures. Tot i això, els homes sovint no són conscients d’aquesta exclusió. Quan les dones en prenen consciència, poden reivindicar el seu dret a més informació i a participar en decisions clau. És clau també que les dones creïn xarxes pròpies i es preparin conjuntament abans de les reunions per poder influir millor en les decisions.
Doble penalització:
La Carme fa una trucada als seus pares per preguntar-los si tindran cura del seu fill aquella nit.
No pot faltar una important reunió sindical. “No creus que estàs gastant molt de temps a les reunions? Mai no tens temps per al teu fill “, protesta la seva mare. La Carme sent això cada vegada que es troben. Els pares pensen que simplement hauria de quedar-se a casa per tenir cura del seu fill en lloc d'anar a les reunions. És obvi que pensen que no és una bona mare. Però, una vegada més, es comprometen a cuidar el nét.
En la reunió, se li demana que s'uneixi a un grup de treball que es reuneix cada dimecres. “Ho sento, però no puc”, diu. “He promès al meu fill que estaria a casa els dimecres.” Veu que els altres no ho aproven. A la sortida, els sent parlant d'ella: “Crec s’ho podria arreglar, però així són les dones! “
“Faci el que faci, és incorrecte”.
La doble penalització es produeix quan es jutja negativament tant quan es fa una cosa, com si no es fa. S'utilitza contra les víctimes de prejudicis i estereotips. No és difícil fer que les dones se sentin desgraciades o culpables. El conjunt d'expectatives de tot l'entorn crea aquesta mala consciència cap a nosaltres mateixes i els nostres fills/pares/companys de reina/amics…
Per exemple: dedicar temps a la feina et fa ser mala mare, però dedicar massa temps als fills et fa pitjor al treball. Sortir amb les amigues et fa mala parella, i estar amb la parella et fa mala amiga.
Culpabilitzar
En una comitè, la Carla suggereix canviar les reunions per fer que l'ambient sigui més agradable: “Trobem-nos sense una agenda fixa de tant en tant, i fem torns per dur pastissos per a les reunions?”
“Què punyetes estem parlant?” diu el Josep exasperat. “No ens trobem aquí per menjar pastissos, ni per divagar. De totes les coses que he escoltat això realment és el més ridícul! Se suposa que hem de ser seriosos aquí. “ ”Però sempre són les mateixes persones que parlen a les reunions, així que només pensava que podríem intentar canviar el nostre estil una mica, i després ... “ El Josep esclata: “Bé, certament no és culpa meva que algunes persones no parlin. Per què no van i fan un curs d’oratòria? Després de tot, això no és una escola infantil!”
La Carla se sent estúpida. Potser era un suggeriment idiota. Què pensaran d'ella després d'això?
La culpa i la vergonya s'inflingeixen a través del ridícul i la doble penalització.
Es produeix quan es diu que les dones no són prou bones, ja sigui perquè es comporten de manera diferent als homes o perquè no han tingut accés a la informació que els homes han controlat.
És una tècnica il·lògica i difícil. Aquesta tècnica és eficaç a causa de l'estat d'inferioritat que la societat ha assignat a les dones i a la cultura femenina. S'associa a sentiments de vergonya i la tendència igualment infundada d'acceptar la culpa de tots els mals del món.
Què podem fer?
- Discernir (distingir) tècniques de dominació en reunions, seminaris, conferències…
- Explicar com funcionen les MST a algú. Donar-li suport quan algú s'enfornta a l'opressor.
- Enfrontar-se a les persones que utilitzen tècniques de dominació. Explicar perquè ens sentim sotmeses.
Epistemologia clàssica
Epistemologia: branca de la filosofia que estudia el coneixement. Designa l'estudi crític de la ciència; des de la seva evolució, valor i abastá científic i filosòfic.
Introducció
S'inicia la recerca per Aristòtil, que comença a plantejar la relació entre el coneixement i els sentits. Considera que aquest està conformat de 5 elements i 4 causes:
Element | Fred / Calent | Sec / Humit | Moviment | Estat de la matèria |
Terra | Fred | Sec | Avall | Sòlid |
Aigua | Fred | Humit | Avall | Líquid |
Aire | Calent | Humit | Amunt | Gas |
Foc | Calent | Sec | Amunt | Plasma |
Éter | Substància divina | - | Circular | - |
Causes:
- Causa material: descriu el material del qual es compon alguna cosa. No es tracta d'acció ni utilitat (la causa material d'una taula és la fusta).
- Causa formal: és la idea que fa que es produeixi una cosa (imatge mental que permet a un artista dibuixar).
- Cauda eficient: font primària que procedeix el canvi considerat. Suggereix tots els agents que actuen com a fonts de canvi, moviment o repòs.
- Causa final (telos): propòsit per la qual una cosa existeix o es crea (incloses les accions). Funció que ha de servir alguna cosa. Pels éssers vius implica l'adaptació a una forma de vida determinada.
Aristòtil fa un anàlisi de la procreació, on hi descriu un element masculí (actiu, animador) que dona vida a un element femení (passiu). Les diferències biològiques sorgeixen del resultat que el cos femení és molt adequat per la reproducció (es modifica la temperatura corporal) que no permeten que participi de la vida política.
Posició de les dones en la societat d'Aristòtil: les dones eren subjectes als homes però superiors als esclaus. Estaven mancades d'autoritat; l'home havia d'exercir un domini públic sobre la dona. Aquestes eren més impulsives, compassives, i més propenses a queixar-se i mentir. Situa la felicitat de les dones al mateix nivell que la masculina, i afirma que la societat no pot ser feliç si les dones no ho són.
Posició de les dones en la societat de Plató: estava obert a la igualtat entre homes i dones. Aquests no són iguals en força i virtut però si en capacitat racional i ocupacional. En l'ideal de la República, les dones haurien de ser educades i autoritzades a treballar al costat d'homes sense diferenciació.
El mètode ecolàstic
El mètode delss escolàstics s'iniciava quan investigaven un llibre d'un autor reconegut com a tema central, estudiant-lo críticament i considerant fonts relacionades com concilis, cartes papals i altres documents rellevants. Quan trobaven desacords entre fonts, anotaven els punts conflictius en frases curtes, o sententiae. Aquestes discrepàncies es resolien a través de discussions dialèctiques que buscaven integrar les dues perspectives aparentment oposades.
Per aconseguir-ho, utilitzaven dues metodologies:
- L’anàlisi filològica, que explorava els múltiples significats de les paraules per reconciliar les afirmacions contradictòries
- L’anàlisi lògica, que aplicava regles de lògica formal per mostrar que les contradiccions eren sovint subjectives o interpretatives.
Tomàs d'Aquino sostenia que, tot i que l'ésser humà necessita ajuda divina per conèixer qualsevol veritat, té una capacitat natural per entendre moltes coses sense revelació especial. Aquesta revelació és més necessària en qüestions de fe. Déu dota els humans amb una "llum intel·ligible" que els permet comprendre determinades veritats intel·ligibles a partir dels sentits, tal com les formes naturals permeten certes accions fins al límit de la seva capacitat innata, igual que l'aigua pot escalfar-se només quan és escalfada per una font externa com el foc.
L'edat moderna
Durant l'edat moderna (sXV-sXVIII), l'etimologia passa a ser una prioritat al món filosòfic. Se'n pot distingir dos grans grups: els empiristes (Bacon, Locke, Hume, Berkeley) i els racionalistes (Descartes, Spinoza i Leibniz). El debat principal queda emmarcat amb la qüestió de si el coneixement prové de l'experiència sensorial o deriva de la nostra facultat de raó. La disputa es resol a finals de l'etapa per Immanuel Kant (idealista transcendental) que aporta una visió que “encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, de cap manera es dedueix que tots els coneixements sorgeixin de l'experiència”.
El món posterior a la revolució científica és un món de lleis constants i uniformes, monòton i desencantat.
La ciència com a manera d'explotar el món i treure'n utilitzat en benefici de l'home. Ciència extractivista i masculina. - College of the Six Days Works.
Descartes: estableix un concepte dualista de ment i cos. Per tradició racionalista occidental, el cos i la ment estan separats i se li otorga primacia a la ment. Descartes argumenta que la ment té el poder conceptual de la intel·ligencia i el sentit del sí. El cos és un objecte que pot ser dirigit per la ment - subordinació del cos a la menti l'èmfasi posat en el pensament dualista.
Les pràctiques mèdiques van establir el cos com un objecte mesurable, cartografiable i experimentable.
El dualisme ment/cos és un dualisme de gènere;
- Ment: connectada a termes positius com raó, racionalitat, subjecte, cultura, públic, el “jo” i masculinitat.
- Cos: connectada a termes negatius com passió, irracionalitat, objecte, naturalesa, privat, alteritat i feminitat.
Positivisme lògic
Estableix una relació entre el coneixement i la realitat. Pel que fa la realitat, és necessari un estat veritable en tots els mons possibles mentre que els esdeveniments depenen de la manera com és el món en particular. Pel que fa al coneixement, l'apriori és comprensible abans (sense experiència), mentre que l'aposteriori només es pot conèixer després (amb experiència rellevant.
Pel que fa a les afirmacions, l'analítica és la vertadera necessitat lògica però poc informativa sobre el món i la sintètica afegeix referència a un estat de fets, una contingència.
David Hume: Proposa una bifurcació, dividint les “relacions d'idees” i les “qüestions de fetén”, de manera que totes les veritats són d'un tipus o un altre. Les veritats per relacions entre idees (abstracte) s'alineen totes en un costat, mentre que les veritats per estats de fet (concretes) sempre s'alineen a l'altre costat. Si hi ha un tractat que no contingui cap dels dos, es pot desestimar.
Immanuel Kant: creua els límits de la bifurcació de Hume, per tal d'identificar un altre ventall de veritats per necessitat, arribant a l'idealisme transcendental, atribuint a la ment un paper constructiu en els fenòmens organitzant les dades dels sentits en espai, temps i substància.
Els positivistes rebutgen la idea de Kant, i adopten la bifurcació de Hume, en la qual un enunciat és analític i a priori o és sintètic i a posteriori. La posició inicial partia sobre que una afirmació és "cognitivament significativa" només si es pot verificar la seva veritat de manera concloent a través d’un procediment finit. Segons aquest principi de verificabilitat, només les afirmacions verificables per analiticitat o empirisme tenen significat cognitiu, mentre que la metafísica, l’ontologia i gran part de l’ètica en queden excloses.
A Testability and Meaning, Carnap va substituir la verificació per la confirmació, argumentant que encara que les lleis universals no es poden verificar, sí es poden confirmar. Tot i intentar desenvolupar una teoria de la probabilitat com a "grau de confirmació" mitjançant mètodes lògics i matemàtics, Carnap no va aconseguir establir un model, ja que en la seva lògica inductiva, el grau de confirmació de qualsevol llei universal era sempre zero.
Es diu que una proposició és verificable si, i només si la seva veritat es podria establir de manera concloent per l'experiència. Cap proposició, a part d'una tautologia, possiblement pot ser alguna cosa més que una hipòtesi probable. - Ayer
Autors importants
Popper
Descriu la seva filosofia com a “racionalisme crític”. Rebutja la visió empirista, i defensa que les afirmacions són descripcions en relació a un marc teòric.
Pel que fa al mètode de la ciència, el recionalisme crític indica el seu rebuig a l'empirisme clàssic i al relat observacionalista-inductivista que n'havia sorgit. Contra aquest últim, es sosté que les teories científiques són de naturalesa abstracta i només es poden comprovar indirectament, en referència a les seves implicacions. S'argumenta que la teoria científica i el coneixement humà, són irreductiblement conjecturals, i són generats per la imaginació creativa per resoldre problemes sorgits en entorns històricoculturals específics.
En ciència, cap quantitat de resultats positius de proves experimentals pot confirmar una teoria científica, però un únic contraexemple és suficient per demostrar-ne la falsedat.
Aquesta asimetria entre verificació i falsabilitat és central en la seva filosofia científica i el porta a establir la falsabilitat com a criteri de demarcació entre ciència i no-ciència: una teoria és científica només si pot ser falsada. Així, Popper va rebutjar la psicoanàlisi i el marxisme com a ciències, ja que no complien aquest criteri.
Dir que una afirmació científica és falsable no implica que sigui falsa, sinó que existeix la possibilitat de concebre observacions empíriques contradictòries amb la teoria utilitzant tecnologies actuals, i aquestes observacions han de ser intersubjectives. Popper també va reflexionar sobre el progrés científic, buscant explicar per què sembla que la comprensió de l’univers millora amb el temps, malgrat que el contingut de veritat de les teories no es pugui verificar completament.
Si només les falsacions són possibles lògicament, com podem explicar el creixement del coneixement?
Davant d'una situació problema, les conjectures o teories provisionals s'exposen a intents rigorosos de falsació. Aquest procés d’eliminació d’errors actua de manera similar a la selecció natural en l'evolució biològica: les teories que resisteixen millor la falsació no són més certes, sinó més adequades o aplicables al problema en qüestió. Com l’aptitud biològica no garanteix la supervivència d’una espècie, el fet que una teoria superi proves rigoroses tampoc la protegeix de futures refutacions. Segons Popper, aquest procés evolutiu de les teories, com l’evolució biològica, pot indicar un cert progrés en la ciència, portant a problemes cada cop més complexos i interessants.
Popper també es va oposar a la interpretació de Copenhaguen de la mecànica quàntica i va criticar l'instrumentalisme de Niels Bohr, preferint el realisme d'Albert Einstein en les teories científiques sobre l'univers.
Kuhn
Kuhn sosté que la ciència no progressa de manera lineal, sinó a través de revolucions científiques o canvis de paradigma, on la manera de fer investigació es transforma completament.
La ciència passa per tres etapes: primer, la presciència, sense un paradigma central; després, la ciència normal, on els científics treballen dins d'un paradigma resolent problemes com si fossin trencaclosques; i finalment, la ciència revolucionària, quan l'acumulació d'anomalies porta a una crisi i l’adopció d’un nou paradigma que inclou tant els resultats antics com els anòmals.
Durant la ciència normal, anomalies o discrepàncies no es consideren com a refutacions del paradigma, sinó com errors experimentals (un sol resultat negatiu no és suficient per desestimar la teoria). Quan s'acumulen anomalies, el paradigma es qüestiona, i la crisi resultant permet que un nou paradigma s'estableixi.
Kuhn també afirma que els paradigmes rivals són incommensurables, és a dir, que no es poden entendre ni jutjar utilitzant el llenguatge d’un altre paradigma, el que porta alguns crítics a veure-ho com una postura relativista. Kuhn va rebutjar aquesta interpretació a la tercera edició de La estructura de las revoluciones científicas, aclarint que no considerava la selecció de teories com irracional.
Lakatos
Lakatos va proposar el programa de recerca com a model per conciliar el falsacionisme de Popper amb l'enfocament de Kuhn sobre la ciència normal. A diferència del falsacionisme radical, que suggereix rebutjar una teoria davant qualsevol evidència en contra, el programa de recerca lakatosià es centra en un nucli dur de supòsits teòrics inamovibles, protegit per hipòtesis auxiliars que poden ser ajustades per acomodar noves proves sense renunciar al nucli.
Per Lakatos, les modificacions teòriques no són sempre merament ad hoc; són progressives quan augmenten el poder explicatiu o predictiu d’un programa i degeneratives si es fan només per evitar contradir la teoria sense millorar la comprensió. Un programa de recerca es considera degeneratiu si continua fallant en les seves prediccions, indicant que s’hauria de buscar una teoria nova i millor. En el seu criteri de demarcació, Lakatos qualifica una teoria com pseudocientífica si no aporta prediccions noves o si aquestes són sistemàticament refutades. Les teories progressistes, per contra, són aquelles amb prediccions confirmades per noves evidències.
Crítiques a l'espistemologia clàssica
Feyerabend
Feyerabend va defensar que la ciència no segueix un mètode fix i universal i va argumentar que l'intent d'imposar regles metodològiques estrictes frena el progrés científic. En la seva perspectiva, la ciència hauria d’acceptar una “dosi d’anarquisme teòric” per afavorir descobriments reals, ja que episodis com la revolució copernicana es van produir en violació de les normes científiques establertes. Aquesta visió anarquista contrasta amb la tendència de la ciència a autoproclamar-se com a única via racional de coneixement.
Feyerabend també va criticar la ciència com a ideologia dominant i repressiva en la societat, similar a altres ideologies de les quals la societat es protegeix. Va advocar per la separació de ciència i estat, argumentant que la ciència no hauria de tenir un estatus privilegiat sobre altres formes de coneixement com les creences religioses. A més, va defensar que la ciència hauria de ser sotmesa a control democràtic i que la societat hauria de poder decidir els temes i enfocaments científics a investigar. Segons Feyerabend, la ciència no és intrínsecament més racional que altres formes de pensament, i per això, en una societat lliure, totes les tradicions han de tenir el mateix accés i drets en els espais de poder.
Foucault
Per Foucault, la ciència seria un discurs amb les seves pròpies normes que “reprodueix el món”. En particular, queia en el discruts de la Universitat de Lacan.
Nou experimentalisme
Deborah Mayo.
El nou experimentalisme s'encarrega de dividir quines afirmacions estan validades per l'experiment, quines resulten justificades i en quines circumstàncies. Necessitem arribar a un grau de sofisticació experimental suficient per poder triar entre teories en disputa. Es posa especial èmfasi en el control i eliminació d'errors. Podem donar proposicions com a certes si es corresponen al que podem observar. El camí de la ciència és obrir la possibilitat de trobar noves proposicions experimentals, encara que els marcs teòrics es vagin succeint.
Epistemologia feminista
Fins ara, s'ha agafat la física i la història de la física com a paradigma de la ciència.
Sandra Harding.
Tracta l'epistemologia feminista i antiraciesta des de les ciènces socials.
Objectivitat forta
Desenvolupa l'estàndard de recerca de la “objectivitat forta” i la metodologia del punt de vista, enfocant la investigació en les preguntes sorgides de les experiències diàries dels grups oprimits. Aquest enfocament inclou estudiar críticament les institucions dominants que han exclòs aquests grups. Harding defensa que iniciar l’anàlisi des de la vida de les dones no només visibilitza els biaixos institucionals, sinó que en realitat millora els estàndards d'objectivitat.
En contraposició a l'objectivitat tradicionalment “feble”, que busca eliminar els valors de l'investigador, l'objectivitat forta accepta que els biaixos són inevitables. Segons Harding, aquests biaixos, derivats de l'experiència de vida, actuen com a filtres inherents i inevitables en qualsevol procés d'investigació.
Des d'una perspectiva feminista, la qüestió de l'objectivitat examina quins projectes de coneixement es consideren objectius, el sentit i la possibilitat de l’objectivitat en si. Això sorgeix de la preocupació pel sexisme i el biaix androcèntric en la ciència. Harding proposa una "objectivitat forta" que rebutja la suposada neutralitat dels investigadors homes, considerant que els biaixos són inevitables i han de ser explícitament reconeguts i jutjats dins del context social i històric.
Positivisme extrem
Harding critica el positivisme extrem que es trasllada de les ciències físiques a les socials, inhibint el desenvolupament d'una anàlisi de gènere en aquestes últimes. Per ella, la física, centrada en la matèria inanimada sense interacció amb l’activitat humana, no és un model adequat per a les altres ciències, especialment per a les ciències socials, que han de ser més crítiques i reflexives.
Evelyn Fox Keller
La ciència i les dones
“La ciència, en estar definida pels seus membres establerts, exigeix que els nous participants s’adaptin a les normes vigents, cosa que limita qualsevol canvi immediat de perspectiva, independentment de la diversitat cultural d’aquests nous membres. En conseqüència, no hi hauria diferències significatives entre la ciència practicada per homes i dones; de fet, moltes científiques rebutjarien aquesta distinció. Tot i que no tots els científics conceben la ciència com una dominació de la natura ni tots els homes veuen la masculinitat com a domini i distanciament, aquestes nocions han estat majoritàries. Així, la metàfora del matrimoni entre ment i natura afecta de manera diferent les dones científiques, per les connotacions associades a aquests conceptes en la ciència i la masculinitat”
La ciència està construïda sobre anomenar l'objecte (natura) en femení i el subjecte (ment) com a masculí.
Les dones científiques s'enfronten amb una contradicció a priori i un problema crític d'identitat entre la inautenticitat i la subversió. L'inautenticitat de la dona que s'identifica com el “marit” en la metàfora, desidentificació necessària per gaudir de la ciència com a dominació de la natura-dona. La subversió, apareix en insitir en un altre significat de ment, de natura, i de la seva relació.
La ciència com a professió, no requereix autoreflexió, de manera que tenir més dones en ciència no canvia necessàriament aquesta.
Crítica feminista
La crítica feminista ha evolucionat en alguns casos d'evidenciar l'androcentrisme de la ciència a rebutjar-la com a empresa intrínsecament masculina. Rebutjar l’objectivitat com a ideal masculí, segons els crítics, silencia la pluralitat de veus i manté les dones fora dels espais de poder de la cultura moderna, agreujant el problema que busca resoldre.
Segons Keller, la ciència no és un producte exclusivament cultural dominat per poders morals i polítics; la metodologia científica força a reconèixer fenòmens que desafien les millors teories. Així, malgrat les preconcepcions socials i científiques, certs canals de comunicació amb la natura romanen oberts, permetent que aquesta es manifesti.
La ciència, per la seva estreta relació amb els valors masculins occidentals, ha limitat els problemes que investiga i la seva metodologia, cosa que la fa problemàtica. No obstant això, una ciència no masculina no significa una ciència femenina en el sentit tradicional. Keller proposa abolir el gènere per fer una ciència plural, no andrògina.
Donna Haraway
Donna Haraway analitza la "informàtica de la dominació", un sistema en el qual les dones ja no estan excloses de manera binària sinó que són part activa i còmplice d'una xarxa hegemònica. La ciència i la tecnologia tenen un rol central en aquesta estructura de poder, i Haraway rebutja les idees essencialistes de feminitat, proposant que la identitat femenina és una construcció complexa que depèn de discursos científics i pràctiques socials. Per superar les limitacions dels binaris com "home-dona" o "humà-màquina", Haraway suggereix el feminisme com una coalició basada en "afinitats" més que en identitats.
Amb la "societat cyborg", Haraway imagina un futur on els significants de gènere i raça podrien ser abolits gràcies a la hiperconnectivitat i el coneixement compartit, encara que adverteix sobre el risc de manipulació informativa.
En resposta a Sandra Harding, Haraway critica el feminisme que intervé en la retòrica científica tradicional i proposa una versió feminista de l'objectivitat a través de "coneixements situats". Això implica una epistemologia que reconeix el context i la parcialitat del coneixement, permetent una objectivitat més autèntica que la de l'observador neutral. Per Haraway, l'objecte d'estudi no ha de ser un simple recurs passiu sinó un agent amb paper actiu en el coneixement.
Finalment, en l'era del canvi climàtic, Haraway encoratja a "mantenir-se amb el problema", evitant confiar en una solució màgica de la ciència o caure en la desesperança.
Karen Barad
Teoria del realisme agencial:
L'univers comprèn fenòmens (la inseparabilitat ontològica dels actors intra-actuants), així com el concepte d'”intra-acció” s'oposa a tota metafísica individualista.
Els fenòmens o objectes no precedeixen la seva interacció, sinó que els objectes apareixen a través d'intra-accions particulars.
Els aparells que produeixen fenòmens són la condició de la possibilitat de què hi hagi tal cosa com “humans” i “no humans”. Són material-discursius, ja que produeixen significats determinats i éssers materials determinats, al mateix temps que exclouen la producció d'uns altres.
Matter en el doble sentit d'importar i d'existir materialment.
El realisme agencial és alhora una epistemologia, una ontologia i una ètica. Barad empra el terme onto-epistemolgia. Les pràctiques epsitemològiques sempre són al seu torn onto-ètico-epistemològiques.
El científic/a sempre forma part de l'aparell. Per tant, la política i l'ètica sempre són part del treball científic, i si sembla que no és així, és per circumstàncies històriques específiques que amaguen aquesta realitat. Tot i que el científic forma part de la intra-acció de l'experiment, les persones no tenen un control total sobre el que passa.
ㅤ | Quines preguntes fem? | Com n'expliquem les respostes? |
Keller | No limitades | Metàfora |
Haraway | Rendir compte fidelment d'un món real | Tecnologies semiòtiques |
Barad | Què importa? De què estem exclosos? | Discurs |
Ecofeminisme
Vandana Shiva, figura clau de l'ecofeminisme, defensa una visió centrada en la vida com a principi fonamental per a l'organització social, política i econòmica. L'ecofeminisme, segons Shiva, uneix ecologia i feminisme, reconeixent la Terra com a organisme vivent i advocant per una societat que protegeixi els seus recursos. En el Moviment Chipko als Himàlaies, homes i dones van unir-se contra l'explotació forestal, però amb diferents interessos: els homes per a l'ús comercial i les dones per a la subsistència i la conservació.
Per Shiva, el capitalisme patriarcal ha transformat la producció en destrucció de recursos naturals, on la creativitat i el manteniment de la vida són reemplaçats per una explotació econòmica destructiva. Shiva planteja que la gana mundial s'explica per relacions comercials injustes, i proposa una agricultura biodiversa i orgànica basada en coneixements tradicionals, especialment aquells preservats per les dones, com les 200 mil varietats d'arròs a l'Índia no patentades.
En termes d'igualtat de gènere, Shiva rebutja la idea que equivalgui a semblar-se als homes, especialment al model de masculinitat dominador. Defensa una diversitat lliure de discriminació, on les dones tinguin la llibertat de ser diferents sense ser penalitzades. Aquesta és per a Shiva la veritable igualtat.
Tecnofeminisme
La tecnologia té un paper fonamental en la societat actual, però les dones continuen infrarepresentades en professions tecnològiques. A finals del segle XX, algunes anàlisis veien la tecnologia com a patriarcal, orientada al control i incompatible amb la naturalesa pacifista i cuidadora assignada a les dones. Un corrent més actual, el tecnofeminisme, planteja que tecnologia i gènere es construeixen mútuament: els elements de gènere influencien el disseny tecnològic i viceversa. Per exemple, si un sistema domòtic es dissenya assumint que les dones faran les tasques de cures, això reforça el rol de gènere en el treball domèstic, afectant futurs dissenys.
Aquesta perspectiva evidencia que la baixa presència femenina en tecnologia afecta el desenvolupament tecnològic i subratlla la necessitat d’incloure la perspectiva de gènere en la formació d’enginyers.
Sociologia de la ciència
Estudi de la ciència com a institució social, on els seus membres (científics) actuen sota unes pautes determinades. Centra el seu estudi en els valors, regles i pautes de comportament que organitzen l'acció individuals i col·lectiva de la comunitat científica. Alhora, s'interessa per les relacions que pot establir la ciència amb altres institucions socials, com l'estat, l'exèrcit o la indústria
Bourdieu
Defineix la masculinitat com a forma de “noblesa” en la nostra societat. Tot el que fan els homes es consideren activitats de més valor, i les activitats que es valoren com a més valuoses es consideren masculines.
Sociologia de Bourdieu:
Habitus: disposicions / esquemes d'obrar, de pensar i de percebre, associats a la classe social i al gènere
L'habitus és el que fa que persones d'un entorn social homogeni tendeixin a compartir un estil de vida semblant, ja que els seus recursos, estratègies i formes d'avaluar el món són semblants, sense que això sigui un determinisme total.
Entén per habitus els esquemes generatius a partir dels quals els subjectes entenen el món i hi actuen.
Estructures estructurants estructurades:
Estructurades perquè han estat conformades al llarg de la història de cada agent i suposen la incorporació de l'estructura social.
Estructurants perquè són les estructures a partir de les quals es produeixen els pensaments, percepcions i accions de l'agent. La funció estructuradora se a partir de la diferenciació en quant a les condicions i necessitats de cada classe i sobre la dominació de gènere.
L'habitus s'assimilia mitjançant el cos i per un procés de familiarització pràctica que no passa per la consciència. Suposa l'apropiació pràctica dels esquemes que serveixen per produir les pràctiques socialment adequades (interès per participar en diverses professions, opcions d'oci, maneres d'ocupar l'espai públic…)
Dominació masculina:
Els esquemes que serveixen a la dominació masculina estan incorporats en la manera d'obrar, de pensar i de percebre, en els homes i en les dones.
Les dades o les normes formals no són suficients per canviar les “inclinacions naturals” d'homes i de dones.
Són esquemes inscrits en el cos i en la manera de viure: vergonya, modèstia, por a l'espai públic
Relats culturals que justifiquen la separació sexual del treball.
Relat sobre el que és natural:
- Treball reproductiu i maternitat: les dones, pel fet de ser mares i tenir instint maternal, no progressen en les seves carreres professionals.
- Sexe heterosexual: aquest sexe s'utilitza com a forma d'agressió i dominació. Es dona diferent valor social del sexe homosexual entre homes segons actiu / passiu
Violència simbòlica sobre les dones:
S'ha construit el terme “naturalesa femenina”, que permet que el treball de les dones no tingui valor social i s'interpreti com a més dur, avorrit i rutinari.
Culturalment hi ha una sèrie de coses que s'han de donar lliurement (”per amor”): sexe, maternitat, treballs de cura. Sanció social si no es fa d'aquesta manera.
L'home ha de tenir la posició dominant en la parella heterosexual (més alt, més gran, més diners…). Ha d'estar en les posicions més altes i de més prestigi en la jerarquia, i ha de tenir lloc en tot el que té a veure amb la tècnica, màquines, i relacionades amb l'esforç físic.
Les dones no “trien” estar en aquests llocs a causa de l'habitus i nombroses crides a l'ordre social
Actualitat
- Les noies estan més orientades cap a la cura i la realització personal a través de les relacions amb altres persones
- Els nois estan més orientats a demostracions de coratge, competitivitat i èxits individuals
Als 3-5 anys ja es denoten les diferències entre gèneres degut a l'entorn i als 6-7 anys ja han interioritzat les normes i estereotips de gènere. Amb recerca s'ha vist que les nenes, amb 7 anys ja creuen que són menys dotades intel·lectualment, encara que el seu rendiment no és pitjor que el dels seus companys.
A secundària, s'observa com els estudiants associen carreres com enginyeries amb trets masculins (gent amb caràcter fort, insensible, agressiva) i carreres com medicina i infermeria amb trets femenins (gent obedient, afectuosa, comprensiva).
- Hi ha biaixos a l'hora d'evaluar professors homes/dones
- Els homes fan més ús de l'espai públic.
- Les ciències considerades “dures” es transmeten mitjançant pràctiques discursives codificaddes de forma androcèntrica.
A les dones que estudien física, els costa conciliar la seva feminitat amb una idetntiat legítima com a científiques, i els estereotips de gènere porten a importants biaixos entre el professorat. Les metodologies actives en la docència no semblen tenir cap impacte de gènere positiu.
Aquestes ciències dures s'ensenyen com un conjunt de coneixements amb autoritat, incontestables, que es transmeten de manera que puguin mantenir un alt nivell de dificultat i estatus. L'estudiantat que arriba a la facultat ha de negociar aquestes dimensions d'elitisme i dificultat confrontan-les en primera instància a les pròpies coordenades de gènere, classe, nivell educatiu dels pares, etnicitat, orientació sexual, identitat de gènere, etc, sobre idees estereotipades de qui està cridat o no a ser brillant en aquest camp.
La física és neutra?
El formalisme d'abstracció propis de la física ens poden fer perdre de vista que quan fem física, fem gènere. Tot i que la resposta que dóna la natura és impossible saber a priori i no se segueix de cap discurs, la pregunta que es fa, com es dissenya l'experiment, quin fenomen es considera important estudiar…. tot això conté la càrrega discursiva de la societat.
La física l'han fet tradicionalment els homes, amb genealogies d'homes i amb valors estereotipadament masculins.
“En la mesura que la física està definida per aquells que l'han practicada i la practiquen, qualsevol que vulgui entrar en aquesta comunitat s'ha d'adaptar als codis existents; té alhora més dificultats però també més potencial per subvertir-los.”
És neutra, però les dones no encaixen: són vistes com a menys indiviudalistes i competitives (en el cas d'Occident, ja que a l'Orient semblen massa individualistes, pel fet que treballar en equip està molt valorat).
Seguint la tradició dels treballs de cures, aquests recauen en les dones, i per tant no és estrany que les dones i persones racialitzades s'entenen com “aquells que treballen gratis”.
Visió de física: un home guai, admirable, que no li importen les conseqüències de les coses que “ell” fa (ho fa per diversió i per la seva carrera”.
Normalitzant l'anomalia
Espanya: només el 14% dels articles sobre investigació de dones científiques (40% ciència, 20% física). Generalment les dones són esmentades per títol, els homes esmentats com a grans visionaris o líders.
Si l'article tracta sobre dones cinetífiques, generalment no passa el test de Finkbeiner. Aquest test és una de les maneres per observar com els mitjans de comunicació presenten a les dones. Veiem-ho:
TEST DE FINKBEINER:
- El fet que el subjecte sigui una dona: segueix sent una anomalia, els camps amb massa dones es consideren tous i no elitistes.
- La feina del seu marit: no sigui que estar en un camp masculinitzat et torni lesbiana, això ens faria allunyar les nostres filles de la ciència.
- Com se les arregla per cuidar els seus fills: t'estàs dedficant al treball de cures en primer lloc no?
- Com maternalitza les seves subordinades i subordinats: les bones dones són mares, sigues mare fins i tot amb els teus doctorands i alumnes. En cas contrari, sigues odiada i castigada.
- Com li va sorprendre la competitivitat al seu camp: desinterès, no pas competitivitat.
- Com és ella un model a seguir per a altres dones: dona heterosexual, maternal (de classe alta…), bona dona = model a seguir
- Com és la “primera dona en” : anomalia”
Tota aquesta violència simbòlica fa efecte en les dones científiques. Les estratègies d'afrontament emprades per dones que treballen en camps molt masculinitzats sovient passen per distanciar-se del propi grup de gènere, per performar rols tradicionals de gènere, més que en altres camps, i per afirmar diferències essencialistes, cosa que indirectament justifica l'estatus social més baix de les dones. (Han comès una transgressió i han de compensar-ho).
Contextos professionals:
Els baixos de gènere en contextos professionals ajuden les carreres dels homes:
- Directament: a través de xarxes informals de poder i informació, atribuint competència als homes implícitament, o assumint que les mares són treballadores poc fiables (a diferència dels pares).
- Indirectament: vigilant les dones perquè actuïn d'acord amb les normes de gènere.
El mite de la meritocràcia s'oposa a les polítiques de canvis reals (ambivalència del mentoring).
Introduir perspectiva de gènere als projectes d'investigació
La perspectiva de gènere és un enfocament analític i metodològic que s'utilitza per identificar, analitzar i tractar les desigualtats entre homes i dones, així com altres formes de discriminació basades en el gènere, amb l'objectiu d'aconseguir la igualtat real i efectiva entre les persones.
La perspectiva de gènere (PG) sovint s’ha simplificat com a sinònim de “dona”, centrant-se en aspectes femenins o responsabilitzant les dones d’incorporar-la. No obstant això, la PG a les estadístiques ha d’anar més enllà, analitzant les diverses opressions de gènere, no només les que afecten les dones, i oferint una interpretació no dicotòmica de la realitat. A més, ha de visibilitzar les desigualtats sense homogenitzar les experiències de dones cis, trans i altres col·lectius minoritzats, així com identificar tant privilegis com discriminacions en les diverses subjectivitats de la societat.
“Preguntar-se per què es requereix la PG en el desenvolupament de noves tecnologies, connecta amb una altra pregunta: ¿per què és rellevant comptar amb les necessitats, interessos i impactes de les dones i persones LGTBIQ+?”
Etapes d'un projecte d'investigació
Plantejaments a l'hora de formar un equip, enfocar el projecte, i com aquest afecta socialment.
Equip
- Quines relacions de poder s’estableixen amb les persones en formació o amb les més joves?
- Les informacions circulen de manera oberta o hi ha mecanismes de comunicació informals i subgrups?
- Quina és la composició de gènere a l'equip de recerca?
- Afavorim l'equilibri en la composició de comitès científics i similars que avaluen la investigació?
- Les persones noves que entren al grup, quin tipus d'informacions reben sobre el funcionament del grup i com les reben?
- Es respecten els dies de festa i caps de setmana de les persones integrants del grup?
Disseny
- Per a qui volem fer la investigació?
- Es vigila el compliment del llenguatge no sexista en la redacció de la convocatòria i documentació interna del projecte?
Aplicació
- La implementació de la investigació inclou accions que fomentin la reflexivitat al llarg del procés, així com la participació dels agents implicats (tenint en compte temps i espais dels altres agents)?
- Queden clars els rols de les diferents persones investigadores i poden qüestionar-se els malestars causats per les relacions de poder entre l’equip?
- En cas d'utilitzar programari, s'ha privilegiat el basat en lògiques col·laboratives i de coneixement obert?
- En investigacions internacionals, es cuida la comunicació per intentar superar l’imperialisme lingüístic de l'anglès? Es permet la introducció de conceptes que no tenen traducció directa?
Resultats i difusió
- Es beneficiaran de forma similar dones, homes i persones no binàries dels resultats de la investigació?
- Hi ha acords en relació amb qüestions clau com l'ordre de signatura dels articles? Són explícits o implícits?
- S'han considerat formes de distribució dels resultats que no siguin només per un públic acadèmic?
- Hem intentat publicar fora de les lògiques individualistes i propietàries (a Creative Commons, copyleft...)?
Exemples de casos
Cas 1: Biotecnologia
Projecte: millora d'alguns aliments, augmentant el contingut de macronutrients i introduint menjar biofortificat amb nivells adequats de protovitamina A als sistemes agrícoles de regions d'Àfrica.
Qüestions: No es fa menció de si hi ha diversitat o no de gènere a l’equip, però sobretot, si hi haurà persones locals. S’està tenint en compte qui té accés i controla la producció i consum dels aliments? Es valora si hi haurà diferència en el sabor o olor o color dels aliments? De quina forma es comunicarà/es farà difusió d’aquest projecte? Es contempla la possible diferència de preu?
Cas 2: Bioetanol
Projecte: explora el bioetanol de la canya de sucre de Brasil. L'objectiu consisteix en desenvolupar varietats de melca que puguin transformar-se tant en aliments com en energia, i que es puguin combinar per adaptar-se a diverses regions productores.
Qüestions: La confrontació i organització del grup (hi ha molts socis). S'ha demostrar que la producció a gran escala de biocombustibles afecta de formes diferents homes i dones. En termes generals, els cultius per a la venda tendeixen a estar més controlats per homes, en canvi, el consum familiar directe més per dones.
Cas 3: Biomarcadors per la pell
Projecte: L'objectiu és desenvolupar i validar la nanoquímica i biotecnologia per obtenir una adaptació exacta per a la persona. Tracta la cura personalitzada de la pell, generant biomarcadors específica com a firmes moleculars sobre síndromes concrets.
Qüestions: En l'anàlisi de la pell, es té en compte la perspectiva de gènere i la interseccional? I les malalties de la pell?
Cas 4: Tecnologies energètiques
Projecte: L'objectiu consisteix en dissenyar escenaris sòlids per a l'evolució de les tecnologies energètiques en els pròxims 50 anys. Això s'aconseguirà mitjançant un paquet d'eines quantitatives i analítiques que estan dissenyades per produir els millors pronòstics possibles basats en diferents escenaris de les polítiques mediambientals i energètiques futures. Les avaluacions centrades en la tecnologia proporcionaran l'orientació necessària per conèixer la disponibilitat i la competitivitat tecnològica.
Qüestions: Hi ha diverses tecnologies energètiques les perspectives del qual estan íntimament vinculades a la percepció de risc (marcada pel gènere) i a la confiança (marcada pel gènere) en les solucions tecnològiques per resoldre els reptes mundials.
Cas 5: Pulsioxímetres
Projecte: Mesuren la saturació de l’oxigen en sang.
Qüestions: Durant la pandèmia, es va veure que no funcionen bé amb les persones de pell fosca: funcionen fent brillar una llum infraroja a través del dit per mesurar els nivells d'oxigen a la sang. El problema és que tant la desoxihemoglobina de la sang com la melanina de la pell absorbeixen la llum. S'equivocaven un 12% de les vegades en els pacients de pell més fosca, en comparació del 4% dels pacients de pell més clara. Això vol dir que els pacients de pell més fosca han pogut no rebre l'oxigen suplementari necessari per evitar danys en òrgans vitals. La majoria dels estudis sobre el color de la pell als pulsioxímetres no han segregat les dades per sexe. Mentrestant, continuen existint dubtes sobre la interacció entre el sexe i el color de la pell. Un estudi recent va suggerir que els oxímetres erraven amb més freqüència a les pacients femenines que als masculins, encara que la diferència era lleu en comparació amb les diferències relacionades amb el to de la pell.
Mites científics
La ciència com a constructora de la feminitat i la masculinitat.
Francis Bacon introdueix la idea de la ciència com a fenòmen de dominació sobre la naturalesa. Se segueix concebent que la investigació ha de “descobrir” les veritats de la naturalesa.
Al s.XVII es comença a gestar la ciència moderna i se separen les dones d'aquest saber. És aquí quan es defineix tot el que és femení i masculí.
S'enforteix la mitologia popular que entén la masculinitat en sintonia amb l'objectivitat, la ment i la raó, i per tant amb valor social. La feminitat passa a ser sinònim de subjectivitat, sentiment i naturalesa i per tant, sense valor social.
La ciència com a mirall de l'home, o la fal·làcia de la universalització.
Injustícia epistèmica: concepte filosòfic que es refereix a les formes de desigualtat i opressió que es donen en el camp del coneixement, quan algunes persones o grups són deslegitimats o silenciats com a fonts vàlides de coneixement a causa de prejudicis socials o estructurals.
- Diferència en l'accés de l'educació
- Revisió esbiaixada de la història del coneixement
- Escassa representació de les dones en els recursos científics
- Representació que perpetua l'ordre establert
Subjecte epistèmic legítim: gènere i classe
La fal·làcia de la racionalitat desmenteix la idea: no es poden predir els patrons conductuals de l'ésser humà i molts menys els econòmics. Es considera que les capacitats crítiques no són essencials en l'estudi de la ciència i que per estudiar-les es necessita un nivell d'abstracció sense cap connexió real, complexa i crítica sobre la societat.
Els mites científics són narratives que semblen originar-se en la ciència, però que no tenen rigor i moltes vegades promouen el sexisme, classisme i racisme, entre d'altres. Es calcula que la primera difusió de mites científics que incorporen elements moderns s'inicia al s.XVII a França. Amb l'auge d'internet i les xarxes socials, aquesta difusió ha augmentat, i està demostrat que les notícies falses tenen més velocitat de propagació que aquelles veritables (Vosoughi et al., 2018).
Perillositat dels mites
Senzillesa del seu missatge: donen tranquil·litat i una falsa estabilitat (necessitem patrons per entendre el mon).
Dissonància cognitiva: no entrar en conflicte amb el mon.
Codificació predictiva del cervell i el raonament motivat.
Reelaboració dels mites per adaptar-se al context fins que es fa difícil distingir entre mite i història.
Tot i que es refutin, continuen circulant (aquelles històries que justifiquen diferències entre gèneres es donen per raons biològiques tenen més disseminació).
Rellevància de les ciències: la jerarquització que hi ha en el coneixement es reflecteix en els mites. Es reforcen els estereotips de gènere i fomentar la convicció que el canvi és impossible. Construeixen els patrons d'allò que es considera normal, perpetuant l'ordre establert.
Mites masclistes
Sobre les hormones:
L’any 1849 Arnold Adolf Berthold va extirpar els testicles a pollastres mascles, els va posar a les cavitats corporals de les aus femelles i va concloure que hi havia un canvi comportamental: les aus es barallaven i cacarejaven més, en definitiva, segons Berthold, eren "més mascles”. Anys més tard, Charles-Edouard Brown-Séquad (1889)l’organoterapia i la correcció de la feminitat i la masculinitat
“dones insanes, difícils de controlar pels seus marits o reticents a exercir feines de la llar, també si es comportaven de formahistèrica o infeliç” (Ehrenreich i English, 1973 i Dally, 1991).
Quan es demostra que les hormones no són exclusives, s'obre un nou debat: les hormones responsables del comportament considerat femení / masculí, promiscuitat / agressivitat.
Mites sobre el cervell: “Dimorfisme sexual cerebral”
Amb el canvi del segle XIX al XX i l’auge del moviment sufragista i de la lluita per l'emancipació de la dona, comença el dimorfisme sexual cerebral, en aquesta època, els debats giraven entorn de la mida (Helen Hamilton Gardener i William A. Hammond).
Avui en dia, aquest dogma es divideix en dues grans creences; i) la presumpta diferència en certes àrees o estructures del cervell i, ii) la suposada divergència en la connectivitat cerebral.
Sobre la mida:
Cos callós (massa de substància blanca, situada entre els dos hemisferis cerebrals, formada de fibres transverses d'associació interhemisfèrica) i divisió sexual del treball: pressumptament ñes mes gran en dones, però és desmentit per Lise Eliot et al., 2016 i Rippon, 2019: mostra, mesura estructura tridimensional, relació entre funció i estructura.
Diferències entre hemisferi: pressumptament l'hemisferi dret és més gran en homes, que els permet una visió perceptiva i espacial. Desmentit per Terlecki i Nora Newcombe (2005) amb videojocs i Richard Haier et al., 2009 amb tetris. Janet Hyde (2016) amb una mostra molt amplia.
Hipocamp més petit en dones, per tant menys memòria espacial. Desmentit per Lise Eliot et al., 2016, 2017.
Sobre la connectivitat
Segons alguns estudis, les dones poden fer moltes coses alhora perquè efectuen una connexió interhemisfèrica, entre tots dos hemisferis i, per tant, també són més resolutives. Rippon (2019) es mostra molt escèptica amb aquesta relació d'idees tan directa que es fa entre estructura i funció: Ja a l’any 1861 el doctor Paul Pierre Broca, gràcies a la correlació que va veure entre l'àrea del llenguatge i diverses estructures cerebrals, va desmentir aquesta relació tan simple entre forma i operació.
Mites racistes
Racisme científic: sèrie de pràctiques que amb el motiu de la investigació es dediquen a promoure estereotips racistes.
La pràctica de la pigmentocràcia mostrava quina era la piràmide social d'aleshres. Avui contnua existint la necessitat de categoritzar la població de l'actualitat ja sigui utilitzant els gens, les malalties o el coeficient intel·lectual. També s'inclou la frenologia.
Sobre l'origen: mites sobre el gen de la intel·ligència, i sobre les capacitats, habilitats o el flow (fins i tot que hi ha poblacions que tenen més capacitat de supervivència que altres).
Sobre els gens:
- Necessitat d'entendre els marcadors d'ADN en un context sociohistòric
- Es tracta de la creença que hi ha una població enrere en el temps, en un punt biologically concret que ens permetrà entendre el nostre present sense tenir en compte totes les diferències degut a les mutacions o encreuaments.
- Delimitació dels nadius americans en paràmetres blancs i colonitzadors
Sobre la sang i l'herència.
Jefatura de Estado (1954): La legislación española establece la transmisión de la nacionalidad “ius sanguinis" (por la sangre) y, por tanto, se consideran originariamente españoles los nacidos de padre o madre españoles independientemente de que hayan nacido en España o en el exterior.
Schuller (2018): És un nou mecanisme de biopoder per perpetuar la relació de poder del present i del futur.
Sarah Tishkoff: No existeixen categories biològiques adequades per determinar la raça, és a dir, que entre les suposades races no hi ha prou similituds o prou diferències amb les altres races per marcar una categorització de poblacions
Linda Tuhiwai Smith (2017): El término “investigación” está intrínsecamente ligado al imperialismo y al colonialismo europeos. La palabra misma, “investigación”, es quizás una de las más sucias en el vocabulario del mundo indígena. En muchos contextos indígenas, cuando se menciona esta palabra, incita silencio, conjura malos recuerdos, provoca una sonrisa que proviene del conocimiento y la desconfianza. Es una palabra tan poderosa que los indígenas incluso escriben poesía sobre “la investigación”. Los métodos en que la investigación científica ha sido participe en los peores excesos cometidos por el colonialismo, continúa siendo una historia asiduamente recordada por muchos de los pueblos colonizados del mundo.
Divulgació científica
Tipus de divulgació científica:
Revistes especialitzades, comunicació institucional, educació en ciència, gràfica i il·lustració, xarxes socials, museus de ciència, ràdio i podcast.
Tríada: impacte social, replicabilitat i sostenibilitat, enfoc bottom-up
Efectes que ens trobem a l'hora d'estudiar ciència com a dones i identitats dissidents:
Efecte pigmalió
L'efecte Pigmalió és un fenomen psicològic segons el qual les expectatives que una persona té sobre una altra poden influir significativament en el comportament, el rendiment o el desenvolupament d'aquesta persona. En altres paraules, les creences o expectatives (positives o negatives) actuen com una "profecia autocomplerta".
Síndrome de la impostora
El síndrome de la impostora és un fenomen psicològic que afecta principalment persones que, malgrat tenir èxits significatius, senten que no es mereixen aquest èxit i que, tard o d’hora, seran "descobertes" com un frau. Tot i que pot afectar qualsevol gènere, el terme s’utilitza sovint en femení perquè afecta de manera desproporcionada les dones a causa de factors socials, culturals i de gènere.
Efecte Matilda
L'efecte Matilda és un fenomen social i científic que descriu com les contribucions de les dones en la ciència, la tecnologia i altres àmbits sovint han estat subestimades, ignorades o atribuïdes als seus col·legues masculins. El terme va ser encunyat per la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter el 1993, basant-se en el nom de Matilda Joslyn Gage, una activista pels drets de les dones del segle XIX, que va denunciar aquesta injustícia.
Efecte tisores
L'efecte tisores és un concepte que il·lustra la divergència creixent entre la presència o participació inicial de dones i homes en un determinat camp (sovint acadèmic o professional) a mesura que s'avança en la carrera. Es representa gràficament amb dues línies que s'allunyen l'una de l'altra, formant una forma similar a unes tisores obertes.
Qui difon els coneixements científics en relació amb l'àmbit de gènere i situació sociocultural a les xarxes socials.
Qui difon els coneixements científics en relació amb LGTBIQ+
Qui difon els coneixements científics en relació amb l'àmbit de la diversitat funcional
Emily Dawson: “Hacia una comunicación inclusiva de la ciencia: reflexiones y acciones de éxito”
Creem significats sobre el coneixement de qui compta, les pràctiques de qui compta i, en última instància, qui compta a les nostres societats.
La comunicació científica és política. La comunicació és excloent i entén l'exclusió com una elecció de l'excloent.
El treball sobre la inclusió corre el risc de convertir-se més en l'obertura de nous mercats que en una feina significativa amb grups minoritaris i exclosos (Bhattacharya, 2018).
Allò que es mesura és el que la comunitat investigadora, els responsables polítics i els professionals entenen i consideren important. Alhora, allò que es reconeix com a important és el que es mesura.
Necessitem un compromís per centrar la igualtat, la inclusió i la justícia social, ja que és evident que no fer-ho no condueix a cap forma de neutralitat, sinó que perpetua les desigualtats.